www.fuentepalmera.org
català castellano
 
 

La colonització de Sierra Morena i Andalusia de 1767-1768 i
el Fuero de las Nuevas Poblaciones

De la web i un racó personal El procés de la colonització Personatges que hi van intervenir Informació relacionada
Inici - Contacte - Noticies Motius de la colonització Campomanes El Sacre Imperi
Els meus avantpassats La propaganda de Thürriegel (1ª part) Maria Anna Immling Principat de Salm
Enllaços - Webs amigues La propaganda de Thürriegel (2ª part) Olavide Expedició a Kourou
  Les Reales Cédulas Thürriegel Manteistes i col·legials
Sobre Fuente Palmera El camí d'arribada Thürriegel (punts de vista) Vares i fanecades
El començament On es van ubicar   Peus i toises
La reacció d'Écija I aquells grecs? Fonts d’informació Una llegenda
La formació de la colònia   Bibliografia i enllaços  
    Literatura  

 Pedro Rodríguez Campomanes Pérez

 
Polític i economista. Ensems amb Floridablanca promogué el reformisme de l’etapa final del regnat de Carles III (1767-88). El 1762 fou nomenat fiscal del Consell de Castella. Secundà el comte d'Aranda en l’expulsió dels jesuïtes (1766-67) i, gran defensor del poder de l’estat enfront de l’església, fou un dels impulsors del regalisme (1) de Carles III, del qual féu una defensa en Juicio Imparcial sobre el Monitorio de Parma (1770) i Tratado de la regalía de amortización (1765), on reprovà l’acumulació de béns per l'Església. Propugnà una reforma agrària (Memoriales Ajustados de 1771 i 1784), que dugué a terme, en part, essent president del Concejo de la Mesta (1779); insistí en la transformació de l’arrendatari de la terra en censualista seguint el model de contracte català de cens emfitèutic. Defensà també la repoblació i la colonització de l'interior de la Península Ibèrica i prestà suport al projecte de colonització de Sierra Morena (1767). En les Cartas político-económicas plantejà el problema, nefast per a l’agricultura, de les anomenades mans mortes. Promogué la creació de les societats econòmiques d’amics del país, els objectius de les quals definí en el Discurso sobre el fomento de la industria popular (1774), del qual féu imprimir 30.000 exemplars, i en el seu famós Discurso sobre la educación popular de los artesanos y su fomento (1775), alhora que advocava per la indústria privada i la llibertat de comerç enfront dels gremis, dels quals demanava una reforma. Intentà de donar representativitat del poble als municipis i, el 1783, com a governador del Consell de Castella, dictà lleis contra els vagabunds, i plans d’ensenyament. El 1789 presidí les corts que aboliren la llei sàlica, i abandonà la política el 1791. Autor de diversos escrits de caràcter històric, fou membre de la Academia de la Historia de Madrid des del 1748, i president en 1764-91 i a partir del 1798.
 
(1) Regalisme: Nom donat a la política religiosa dels sobirans europeus durant els s. XVII i XVIII, que tenia per finalitat controlar l’acció de l'Església. Fou aplicat especialment al cas de la corona castellana, ja que en altres estats rep altres noms (gal·licanisme, a la corona francesa; josefinisme, als estats dels Habsburg). Entre els drets eclesiàstics que els monarques reclamaren com a regalies de la corona, hi figuren el patronat regi (dret de presentar o esmenar candidats per als beneficis o d’ocupar seus vacants), el plàcet, els recursos de força (facultat de sostreure de la jurisdicció eclesiàstica els processats), la regalia d’amortització (intervenció de l’autoritat civil enfront de l’acumulació de béns immobles per part de l'Església), etc. La intervenció de l’estat en el terreny de l'Església es remunta als temps dels Reis Catòlics, que obtingueren el patronat regi per a les corones de Castella i de Catalunya-Aragó (1482), així com per a Amèrica (1510). Durant la guerra de Successió la polèmica amb Roma tornà a sorgir quan, a conseqüència del reconeixement pontifici a l’arxiduc Carles, Felip V trencà les relacions amb la Santa Seu. El 1753, durant el regnat de Ferran VI, fou signat un nou concordat que establí la concessió del dret universal del patronat regi. Aquest concordat fou, en realitat, obra dels ministres Carvajal, Rávago, Figueroa i el marquès de la Ensenada. Durant el regnat de Carles III (1759-88) el regalisme augmentà ajudant-hi la política dels ministres Campomanes i Floridablanca: reinstauració del Tribunal de la Nunciatura (1766), control de la censura inquisitorial sobre la publicació de llibres (1768), limitació de les atribucions judicials de la inquisició (1770). Tota aquesta política culminà en l’expulsió dels jesuïtes (1767). Durant el regnat de Carles IV (1788-1808), la inquisició fou objecte de nous atacs (projecte de Godoy d’exigir la prèvia comunicació de les detencions, 1797). El regalisme acabà amb la caiguda de l'Antic Règim.
Regalia: Cadascun dels drets que els sobirans europeus dels s. XVII i XVIII anaren adquirint en afers eclesiàstics gràcies a la política del regalisme.
( Fragment anterior i definicions trets de www.enciclopedia.cat )
 
A nosaltres ens interessa mes la faceta idealista i utòpica de Campomanes de cara a la colonització de Sierra Morena i Andalusia com a experiència de canvi en la societat i per la confecció (potser en col·laboració amb Olavide o potser en solitari) del Fuero de les Nuevas Poblaciones, amb uns articles que impedien mayorazgos, terres de “mans mortes” i els privilegis de La Mesta. Projecte que pretenia ser fet amb uns colons que teòricament eren agricultors, portadors de noves tècniques i mètodes de treball i desconeixedors de les lleis locals i per tant sense influencies perjudicials per les reformes, i amb uns càrrecs d’autoritat escollits per una durada que no fos de per vida.
 

 

   

Pedro Rodriguez Campomanes

  En un primer dia del mes de Julio del año mill setezientos y veinte y tres nació un niño, hijo lexítimo de Don Pedro Rodriguez Campomanes y de Doña María Pérez su muger, y le bapticé yo, el infrascrito cura de Sorriba en ocho de dicho mes y año y se llamó Pedro; fueron sus padrinos Don Juan Antonio Arias Cienfuegos y Doña Maria Pérez Fernández, solteros asistentes en este lugar de Fontaniella de Sorriba, y la madrina tocó, y se les advirtió la cognación y espiritual parentesco, y por verdad lo firmo dicho dia, mes y año arriba expresado.
  Pedro Arias Cienfuegos.
   
   
  Partida de baptisme de Pedro Rodríguez Campomanes. Coincideixen el noms i els cognoms però la padrina no es la mare; podria ser germana de l’avi matern Domingo Pérez Fernández. L’avia materna es deia Francisca Fernández i era natural de Fontaniella.   Pedro Rodríguez Campomanes. El retrat, pintat per Joaquin Inza, es va destruir durant la Revolució d'Astúries de 1934 i només en queda alguna fotografia. Aquest correspon a una còpia de Vicente Arbiol. Està dipositat en el Real Instituto de Estudios Asturianos.
 
Va néixer a Sorriba (1), Conseyu de Tinéu (2) del Principat d'Astúries, l'1 de juliol de 1723. Hi han textos on es diu que va néixer a Santa Eulalia de Sorriba; a Astúries un Conseyu es divideix en parròquies i aquest, Santa Eulalia de Sorriba, es el nom de la parròquia a la que pertany Sorriba i que incloïa, a més, els llocs de Corniella, La Pruida, Armayan, Villanueva i Buseiru (3). Alguns d’aquests llocs avui, any 2010, son despoblats.
Va ser el segon de tres germans, Josefa (nascuda el 1721), Pedro (ell) i Francisco (nascut el 1724). Els seus pares, Pedro Rodríguez Campomanes (de Sumión d'Arriba (4), parròquia de Arganza, Conseyu de Tinéu, nascut el 3 de maig de 1688) i Maria Pérez Fernández (de Sorriba, nascuda cap al 1690) eren hidalgos, graó previ a la noblesa, i els seus fills van continuar amb els dos cognoms del pare atès que el seu llinatge, Campomanes, era més antic que el de la mare i això obriria més portes doncs d’aquesta manera es demostrava que no hi havien en els ascendents "ni jueus, ni moros, ni conversos"; aquests canvis eren, precisament per aquest darrer motiu, comuns en aquella època dins la seva classe social. De fet el pare, Pedro, ja portava com a segon cognom el segon de la seva mare, Angela Garcia Campomanes, i no pas el primer; malgrat ser el gran de la seva família aquest va anar a viure a la casa pairal de la seva dona Maria, a Sorriba. Pedro Rodríguez Campomanes (pare) va morir jove l’any 1724. La mare va enviar a Pedro Rodríguez Campomanes (fill) i al seu germà Francisco perquè de la seva educació se'n cuidés el seu oncle Pedro Pérez, germà de la mare, prebendat i desprès canonge a la Col·legiata de Santillana (Cantabria). Els primers estudis els va fer a Santianes (Santianes de Tuña o de Tuna en alguns textos), lloc proper a Sorriba, i va marxar a Santillana quan tenia uns set anys. Sembla que des d’aleshores Campomanes va tornar a Sorriba només un cop i per pocs dies.
 
Tots dos germans, Pedro i Francisco, van rebre la primera tonsura el 26 de setembre de 1736 amb 12 i 13 anys d’edat. Francisco va continuar per aquest camí eclesiàstic però no ho va fer així Pedro; no sabem per què ho va deixar però hi ha la possibilitat que fos d’inici un pla establert amb l’únic objectiu de facilitar els estudis als dos joves i gaudir dels possibles Beneficis Eclesiàstics amb el títol de Prima Tonsura; fet també habitual per l’època. No sabem del cert a on va continuar estudiant Pedro Rodríguez Campomanes desprès de fer-ho a Santianes. El seu germà va estudiar Bachiller de Artes, estudis previs als universitaris, al llavors convent de frares de l’Orde de Predicadors, també coneguts com Dominics, Regina Cœli de Santillana; avui es seu del Museu Diocesà.
Potser ell fes el mateix i posteriorment anés a Cangas de Tineo (avui Cangas de Narcea) on diuen que va fer classes d’humanitats, de forma gratuïta i voluntària, segons s’indica en diversos Elogis Fúnebres i Oratoris oferts per diversos autors els anys 1802 i 1803 com a homenatge a la seva memòria; fins ben passada la segona meitat del segle XX quasi bé tota la informació d’aquest període de la biografia de Campomanes venia d’aquests Oratoris o Elogis Fúnebres.
 
Una altra possibilitat, que no varia massa de l'anterior, i que no inclou que fes classes de franc, es que anés a estudiar el Bachiller de Artes a Cangas de Tineo (avui Cangas de Narcea) sabent ja llatí i francès que havia estudiat al Regina Cœli amb el seu oncle o amb un altre mestre anomenat Manuel Gozon. El Bachiller de Artes ocupava 3 anys i sembla, per aquesta segona opció, que quan va arribar a Cangas tindria uns 15 anys ja que es el mateix Campomanes qui diu que era a Madrid el 1741 amb 18 anys fent de passant al despatx de Juan Jose Ortiz de Amaya.
Aquest cognom, Amaya, surt varies vegades a la biografia de Campomanes. L’abat de la col·legiata de Santillana per on va passar Campomanes, Gaspar de Amaya, n’era parent i potser el seu oncle Pedro, o algú altre, va gestionar amb temps la seva anada a Madrid.
 
(1) Surriba en asturià.
(2) Concejo de Tineo en castellà.
(3) Segons el Diccionario Geográfico-Estadistico de España y Portugal de Sebastian de Miñano; les dades corresponen a 1827 (cent anys després) i per tant cal llegir-ho amb reserves.
(4) Semellon de Arriba en castellà.

Llocs de l'entorn dels primers anys de Campomanes

Mapa d'Astúries (tret de www.mapa.es) on s'han localitzat i marcat tres dels llocs anomenats anteriorment (Sumión d'Arriba, Sorriba i Santianes); apart de Cangas de Narcea i Santillana, que pensem que no cal indicar-los, falta per localitzar i indicar el lloc del bateig de Campomanes, Fontaniella de Sorriba. Probablement aquest llogarret avui ja no existeix. Hi ha un altre Fontaniella proper, entremig de Sorriba i Cangas de Narcea, de la parròquia de San Pedro de Coliema, però de ben segur que no ho es, ja que el que busquem, Fontaniella de Sorriba, és de la parròquia de Santa Eulalia.

L’educació que va seguir Campomanes i la universitat on va estudiar lleis, o dret civil, i dret canònic fins arribar a llicenciar-se com advocat es també un tema amb varies incògnites encara no resoltes i amb el complement dins l’etapa d’educació anterior d’algunes anècdotes que tenen més de llegenda urbana que de fet històric.

 
En aquell temps el pla d’estudis fins a un grau superior era aquest: Primer s’estudiaven Artes en una facultat menor (universitat o institució docent generalment religiosa) i després teologia, lleis o dret civil, dret canònic, o medecina en una facultat major o universitat (durant 4 anys en algunes de les universitats). Per motius econòmics i per què eren uns grups molt tancats era prou difícil estudiar a la universitat com a colegial  (es a dir, havent entrat en un col·legi major) i els Campomanes sembla que no tenien massa recursos per fer-ho. L’altra opció, la que va seguir Campomanes si realment va estudiar a la universitat, va ser la de fer-ho com a manteista.
En qualsevol cas Pedro Rodriguez Campomanes va ser, al menys d’idea i pensament, manteista i amb el desig de fer reformes docents. També eren manteistas els seus contemporanis Macanaz, Roda i Floridablanca; que com ell van arribar a ocupar alts càrrecs polítics malgrat els obstacles que aquesta classe d’estudiants acostumava a trobar en el seu camí.
Els estudis de Bachiller de Leyes hi han autors que diuen que va fer-los a Sevilla on Ortiz de Amaya n’havia estat catedràtic; això, però, sembla mes una casualitat que un motiu per pensar que va anar-hi (1).
Altres autors diuen que va fer-los a Oviedo (on el van fer doctor el 1770 sense nomenar res de si allà va aconseguir el títol). En cap dels arxius de les dues universitats hi consta que curses allà els seus estudis. Podria ser que de la de Oviedo desaparegués algun document de l’arxiu el 1934, però en qualsevol cas el títol de doctor ja quedaria justificat només pel prestigi de Campomanes en aquelles dates de 1770.
La opció que ara sembla mes plausible es que estudies pel seu compte i que es presentes a examen (se’n feia un al final i no un o varis dins de cada curs, com ara) a qualsevol universitat per aconseguir el títol. I encara queda un altre opció mes forta i es que no tenia títol, es a dir que no havia estat atorgat per cap universitat, però si que va passar l’examen previ davant del Consejo, i aquest si que consta.
Per afegir-hi més falta de dades, o potser per confirmar que no cal buscar el que no hi es, en una Noticia de los Ministros que componen el Consejo Supremo de S.M., y de otros dentro y fuera de esta Corte de l'any 1765 (d’autor desconegut però segurament encarregada per Roda i on hi han dades de la formació i ideologies dels seus components) pel que fa a Campomanes només diu: "dice no ser jesuita" (2).
 
Ja hem dit que sobre la seva formació tot son incògnites fins el 4 de desembre de 1745 en que rep la certificació oficial d’haver estat aprovat per advocat en la cerimònia del 24 de novembre de 1745 (3). En aquesta certificació l’anomenen com a Bachiller, per tant cal suposar que deu haver presentat almenys algun títol, de Bachiller de Leyes o de Bachiller de Canones. Ell mateix no comenta res de com ho va aconseguir o d'on va cursar els estudis superiors de dret civil i dret canònic ni tan sols en una Relación de los meritos, servicios y estudios (4), datada el 9 de setembre de 1757; aquesta relació o currículum (5) la redacta començant en la data, ja anomenada abans, de 24 de novembre de 1745; aquest es un motiu prou fort per continuar dubtant de si va cursar en alguna universitat atès que això ho quasi ho ignora (només al final diu haver estudiat lleis o dret civil i dret canònic, sense dir a on) però en canvi hi fa extenses explicacions d’altres diverses activitats i publicacions i (6).
 
(1) Era Ortiz un advocat d’èxit, innovador i progressista; el 1717 consta que tenia bufet obert a Sevilla i també demanava, com desprès Campomanes, canvis en les càtedres de les universitats; era aleshores l’únic manteista del claustre.
(2) Aquesta "Noticia de los Ministros ..." està treta de "El anticolegialismo del gobierno de Carlos III" de R. Olaechea.
(3) Certifico que por los señores de el (en referència al Consejo de Castilla), en veinte y quatro de noviembre proximo fue recivido y aprovado para abogado, el bachiller don Pedro Rodríguez Campomanes (...) el cual hizo el juramento (...) y los dichos señores del Consejo le concedieron licencia (...).
(4) Relación de los meritos servicios y estudios del lic. Don Pedro Rodríguez Campomanes, abogado de los reales consejos, asesor general de correos y postas del reino, y de la real casa hospicio de esta corte.
(5) Aquestes Relacions curriculars les presentaven els aspirants a feines publiques, ascensos, etc. I aquesta va ser redactada probablement per acompanyar a un memorial que aquells dies va dirigir a Fernando VI per una sol·licitud d’honors, antiguitat i sou de fiscal de la Sala de Alcaldes de Casa y Corte.
(6) Només hi diu, i fora d’una relació temporal de fets com s’acostuma a escriure un currículum, “...después de haber hecho sus Estudios de Latinidad, Artes, y Derecho Civil y Canónico, en que se graduó de Bachiller, fue admitido por Individuo en la Junta de Práctica, que se tenia en el estudio del Doct. Don Thomas de Azpuru; ...” (Tomas Azpuru era de la Junta de Practicas, no era cap dels advocats per als quals treballava Campomanes).

En el llibre "De la Instruccion Publica en España" de Antonio Gil de Zarate, de 1855, es troba bona informació sobre el tema de colegiales i manteistas (tom 2 capítols IV i V) i sobre la Facultat de Jurisprudència o Junta de Pràctiques, sobre els plans d’estudi i sobre l’obtenció per aquells temps del títol de "Canones y Leyes" (tom 3 capítol VII). Es una bona ajuda per quan un comença a preguntar-se sobre la formació de Campomanes. N’hem fet un petit resum en un altre apartat d’aquesta web.

Un cop comentats alguns interrogants sobre la seva educació retornem ara uns anys enrere i seguim el seu historial professional.
 

El mateix Campomanes diu que el 1741 ja està treballant en el bufet del sevillà Juan Jose Ortiz de Amaya fent les pràctiques de passantia necessàries per llicenciar-se com advocat i col·legiar-se un cop obtingut el títol de Bachiller de Leyes o Bachiller de Canones o tots dos; o potser encara l’havia o els havia d’aconseguir i les simultaniejava amb l’estudi; en tot cas li calia fer aquestes pràctiques per llicenciar-se.

En aquest temps va conèixer un altre advocat, el mallorquí Miquel Cirer i Cerdà (1) que també es va interessar per ell. Campomanes no va deixar a Ortiz de Amaya i va compartir el treball en els dos bufets. Tant un com l’altre, Ortiz o Cirer, eren dos importants figures a Madrid a nivell d’advocacia.
Va ser admès com a membre i va assistir-hi a la Junta de Practica, i posteriorment Real Academia de Jurisprudencia practica, de Tomas Azpuru y Jimenez (2) per adquirir la practica dels tribunals i compartir, posar en comú els coneixements i resoldre les deficiències de l’ensenyament universitari. Era un pas també necessari perquè permetia de fer-se conèixer en el mon professional i a més reduïa el temps de passantia per a l’obtenció del títol d’advocat o Licenciado. En total fa uns 4 anys de pasante de pluma amb Ortiz de Amaya i un any com Individuo en la Junta de Practica amb Tomas Azpuru.
Els advocats ja instal·lats tenien el monopoli de dispensa dels certificats que acreditaven un dels requisits per obtenir la llicència: la passantia o pràctica en un bufet durant 4 anys, o 3 si assistia a alguna Academia de Derecho o Junta de Jurisprudencia (3). Hi havien pràctiques abusives de mestres poc escrupolosos ates l'excessiu nombre de lletrats i aspirants fent la passantia (4).
 
Finalment Campomanes va obtenir el títol, o títols, de Bachiller de Leyes i el de Bachiller de Canones i va rebre el de Licenciado com ja hem vist el 4 de desembre de 1745 amb 22 anys i 5 mesos. Per que el títol pugui ser expedit ha de pagar 2250 maravedís en concepte de media anata (5) més 15 rals en concepte de drets (un total 81 rals i escaig si comptem 1 ral com 34 maravedís).
Per poder obrir el seu bufet i començar a exercir sol·licita una habilitació temporal per sis mesos tot esperant que arribin uns documents des d’Astúries necessaris per complir amb els seus estatuts i ser admès al Colegio de Abogados de Madrid; aquest col·legi es força elitista i en els seus estatuts exigeix als seus membres que acreditin limpieza de sangre y buenas costumbres, El 13 de desembre de 1745 li es concedida una habilitació temporal de dos mesos.
 
(1) Miquel Cirer i Cerdà (nascut a Sencelles, Mallorca, el 1702), va exercir molts anys a Madrid i va morir el 1773 sent "Consejero Honorario de Hacienda". En molts textos se l’anomena com "aragonès" i això porta a confusió; el terme "aragonès" fa referència a la Corona d'Aragó.
(2) Tomas de Azpuru y Ximenez (nascut a Saragossa el 1713) la va fundar el 1742, quan era advocat a Madrid, com Academia juridico practica; el 1773 va passar a ser Real Academia, de la Purisima Concepcion de Nuestra Señora, de jurisprudencia practica.
(3) Com veieu hi han diversos sinònims per referir-se al mateix lloc: Junta de practica, Junta de practica juridica, Academia de jurisprudencia, Academia de derecho, Junta de jurisprudencia, etc.
(4) Sobre aquests abusos: A. Risco “Los trabajos y los dias de un pasante letrado en Madrid, hacia 1756” en Revista Critica de derecho Inmobiliario, Madrid LIX, 559 (nov, dec 1983) pags. 1517-1527.
(5) La "media anata" era la contribució imposada sobre certs oficis i càrrecs públics, creada per Felip IV de Castella, equivalent a la meitat de la paga del primer any que s’ocupaven els càrrecs; es mantingué fins al segle XIX.
 
Un temps abans, octubre de 1744, Campomanes s’havia casat a Madrid, a la Parròquia de Santa Maria la Real de la Almudena la Mayor, amb Manuela Amarilla Amaya, natural de Alburquerque i també hidalga; amb els pares i avis que no només eran cristianos viejos, limpios i exentos de toda mala raza sinó també nobles hijosdalgos y por tales habidos y tenidos a Alburquerque, on havien obtenido los empleos honoríficos que se confieren a los caballeros hijosdalgos i, com indica Campomanes en el seu testament, personas de la primera distinción de aquel pueblo.
També diu en el seu testament que van tenir 4 fills que superessin l’edat de 7 anys: Viviana, Manuela Susana, Anselmo (va morir al 13 anys) i Sabino, que va néixer el 1764 i sobre el qui Campomanes hi va posar una especial atenció.
Aquí s’inicia una relació de Campomanes amb Extremadura a on posteriorment hi tindria una propietat en el terme de San Pedro de Mérida, avui part del Parc Natural de Cornalvo i a on encara hi ha el Cortijo de Campomanes.
El pare de Manuela consta com regidor d'Alburquerque i de nom Nicolas Amarilla Sotomayor i la mare, Josefa Amaya Alvarado, era neboda del abat de Santillana Gaspar de Amaya i parenta també, per tant, del advocat Juan Jose Ortiz de Amaya.

Es admirable l’embolic de cognoms que hi ha en la documentació que es pugui trobar on s’anomenin a Manuela o als seus pares Nicolás i Josefa: Manuela Amarilla Sotomayor y Amaya, Manuela de Sotomayor y Amarilla, Manuela Amarilla y Amaya o, mes complet, Manuela Amarilla (o de las Amarillas) y Amaya Sotomayor y Alvarado; i pel que fa als pares trobem Nicolás Rodríguez de Amarilla y Sotomayor, Nicolás de Amarilla y Sotomayor o, també mes complet, Nicolás Rodríguez de Sotomayor Amarilla Royo (o Arroyo) del Manzano; la mare es mes senzilla trobem Josefa Amaya (o Amaia), Josefa de Amaya i poc més. Hem suposat que Alvarado era el segon cognom de la mare.

El Campomanes advocat va començar a més la seva faceta d’historiador el 1747 publicant “Disertaciones historicas del orden y caballeria de los templarios” (1) que va fer servir després com un dels mèrits per sol·licitar l'ingrés el març de 1748 a l’Academia de la Historia a on hi accedeix com académico honorario. Va pronunciar el discurs d’ingrés el 5 d’abril de 1748 i Ortiz de Amaya va fer-ho dos mesos després.  

Disertaciones historicas del Orden y caballeria de los templarios. Campomanes

A finals de 1748 va ingressar-hi també Miguel Casiri o Mikhael Al-Ghaziri (مخايل الغزيري) nascut a Trípoli o Trablus (طربلس) a la aleshores Síria Otomana, avui Líban, i de qui Campomanes seria aquest mateix 1748 un dels seus primers alumnes d’idioma àrab i amb qui publicaria posteriorment alguna traducció. També va estudiar grec amb Joseph Carbonell i Fogasse (2) que era condeixeble per aprendre àrab amb Casiri.
Cal destacar, per part de Campomanes, una gran activitat d’investigació històrica entre 1747 i 1757, segurament conscient de que conjuntament amb la seva activitat com a advocat li proporcionaria importants càrrecs politics i administratius; va anar pujant categories fins arribar a director de l’acadèmia l'11 de novembre de 1764 reelegit fins el 28 de desembre de 1791 on desprès d’un interval va continuar-hi des de 30 de novembre de 1798 fins novembre de 1801.
 
(1) El llibre està dedicat al rei del moment, Ferran VI, (Felip V havia mort feia dos anys) i a Jose Carvajal Lancaster (del Consejo de su Majestad i ministro de Estado entre d’altres càrrecs). El import de la taxació per comprovar que el manuscrit i el llibre imprès eren iguals i poder-lo publicar va ser de 198 maravedís, prop de 6 rals.
(2) Respecte a Josep Carbonell hi ha poquíssima informació i alguns biògrafs de Campomanes es queden tan tranquils dient que "estudio con Carbonell (punt)". Com que no he trobat gaire res més ho exposo aquí per si algú vol afegir-hi alguna dada: Carbonell va ser, a més d’altres activitats, Comissari de marina i mestre de matemàtiques de guardiamarines a Cadis, bibliotecari, professor d’idiomes i autor del llibre "Elementos de gramatica árabe". Quan se l’anomena hi apareixen els cognoms Carbonel o Carbonell, Fogasse, Fogosa o Fogassa a més d’un altre cognom, Bonfigli o Bongili, que no sabem si es una confusió amb un altre Josep Carbonell.
 
Va ser varies vegades, des del 22 de juliol de 1753, censor de l'Academia de la Historia; a on hi arribaven bastants llibres per a la censura prèvia necessària per obtenir la llicencia d’impressió. El 19 de juliol de 1756 també seria nomenat un dels 40 Censores de libros de la Corte que intentarien acabar amb la disbauxa que hi havia pel procediment de la censura civil on els autors proposaven, i pagaven, al censor que havia d’aprovar la seva obra; tots 40 censors eren eclesiàstics excepte 3 advocats laics, entre ells Campomanes. L'11 de maig de 1754 obtindria del Papa Pius VI la llicencia, amb algunes excepcions, que havia sol·licitat per llegir certs llibres prohibits de literatura i historia sacra, profana i legal.
 
Segons exposa Joaquín Traggia (membre de la Academia de la Historia i el seu antiquari i bibliotecari des de 1798) en el seu elogi fúnebre de Campomanes, tot aquest excés de feina li provocaria el 1752 una fuxion tan tenaz que el faria fer unes vacances i viatjar per uns mesos al domicili del seu oncle Pedro Pérez de Sorriba canonge de Santillana para restablecer su salud con los ayres nativos. El mateix Campomanes comenta aquesta convalescència en una carta a Felipe Samaniego de 14 de octubre de 1752, i Alvarez Requejo ho anomena surmenage; potser avui en diríem "estrés"?. El que no sabem es si el viatge va ser a Santillana o si Pedro Pérez tornava a ser a Sorriba; o fins i tot si aquesta possible anada a Astúries té a veure amb aquells únics "tres dies" que dèiem al començament en els que Campomanes va tornar a Sorriba.

Antigüedad maritima de la Republica de Cartago. Campomanes

 

Itinerario de las carreras de posta. Campomanes

El 1756 va publicar la "Antigüedad marítima de la Republica de Cartago" que li permet passar el 27 de gener de 1757 a Individu Supernumerari de la Academia de la Historia. La taxa, preu de venda, per aquest llibre va ser de 280 maravedís. Es part de les seves activitats com historiador coincidents amb les d’advocat i les d’Assessor de Correus.   "Itinerario de las Carreras de Posta". Publicat el 1761. Amb Campomanes com a assessor general del "Juzgado de la Renta de Correos y Postas del reino" des del 1755 el llibre no va passar per censura i les taxes i cost d’impressió van ser a compte de la Renda de Correus. El pròleg conté l’historia dels correus de Castella, el reglament general de Correus aleshores vigent, de 23 d’abril de 1720, a més dels nous articles sorgits fins a la data de publicació del llibre i una extensa explicació sobre llegües, milles, vares, peus i altres unitats de mesura emprades en determinar distancies.
     

El 1706 Felip V va incorporar a la corona el servei de Correus i en aquesta branca hi havia el Juzgado de la Renta de Correos per atendre a primera instancia totes les causes i assumptes dels funcionaris de correus que, a part de gaudir de certs privilegis, eren fora de la jurisdicció ordinària.

El Superintendent General del servei de Correos y Postas era, des de 1747, el mateix secretari (o ministre) d'Estat (1); aquest era des del 15 de maig de 1754, desprès de la mort, el 8 d'abril, de José Carvajal y Lancaster, Ricardo Wall Debreux (2). A partir de certes recomanacions el 24 de novembre de 1755 Wall va nomenar a Campomanes Asesor general del Juzgado de la Renta de Correos y Postas del reino. Aquest càrrec es el començament de la seva carrera política i no tenia pas un atractiu econòmic; nomes cal comparar els 52000 rals que sembla que va guanyar el primer any que va exercir d’advocat (1746) amb els 22000 rals que havia de rebre desprès d’un augment de sou com a Assessor de Correus el 1758; ell mateix en el seu testament ho considera com el principio de mis servicios y adelantamientos hasta llegar al empleo de Gobernador del Consejo.
Com a publicacions destacades d’aquest període i en la faceta d’Assessor de Correus hi han Itinerario de las Carreras de Posta, dedicat a Ricardo Wall, la Ordenanza (3) de 23 de juliol de 1762, quan ja era també fiscal del Consejo de Castilla, i un altre guia de correus i postes: Noticia Geografica del Reyno y los Caminos de Portugal, amb llicencia d’impressió de 6 d'abril de 1762; hi ha qui opina que aquesta guia geogràfica te potser un cert objectiu bèl·lic (permet que Campomanes "es pengi una medalla") atesa la guerra amb Anglaterra a causa del Tercer Pacte de Família d’agost de 1761, i com a conseqüència, i posteriorment, amb Portugal que va començar a ser envaït pel maig de 1762.
Sense data definida, probablement en 1758, Campomanes fa una sol·licitud (4) al rei Fernando VI per promocionarse, cap a llocs on només entraven els colegiales, tot exposant les seves activitats en la Academia de la Historia, com a advocat de los Reales Consejos i com a Asesor de Correos; indicant el fet contradictori de que no podia atendre bé la seva funció publica perquè havia de continuar amb el seu bufet d’advocat per tenir ingressos tot i haver de renunciar a certs casos per poder complir correctament en la Assessoria de Correus.
 
Fernando VI va morir sense descendència l’agost de 1759 i el va succeir Carlos III. L’últim equip ministerial de Fernando VI, de juny de 1759, va ser aquest: Ricardo Wall com a secretari d'Estat i de Guerra (5), Julián de Arriaga Rivera com a secretari de Marina i Indies, Alonso Muñiz Casso y Ossorio, marquès de Campovillar (6), secretari de Gracia i Justícia i Juan Francisco Gaona Portocarrero, conde de Valparaiso, com a secretari d'Hisenda.
Carlos III va arribar a Barcelona el mes d’octubre i començà el seu regnat a Madrid a finals de 1759. No era gens partidari de fer canvis ràpids i va conservar tots els ministres dels seu germanastre Fernando VI excepte el d'Hisenda on va canviar a Juan Francisco Gaona pel sicilià Leopoldo di Grigorio, marquès de Squillace; aquest, mentre Carlos III va ser rei de Nàpols, ja ocupava allà les secretaries d'Hisenda, de Guerra i de Marina (7).
 
Ricardo Wall va continuar com a ministre d'Estat i de Guerra i per tant les intencions de promoció de Campomanes continuaven per bon camí. El 9 d’octubre de 1760 rep els honors de ministro togado d'Hisenda, càrrec sense sou i pel que paga una media anata de 2205 rals, tot conservant la feina a l’assessoria de Correus. L’ascens com a fiscal de lo civil del Consejo de Castilla li va arribar el 2 de juliol de 1762, amb jurament el dia 7 de juliol i amb un sou de 4400 escudos de a diez reales de vellon a més del pagament de 748000 maravedís, 22000 rals, de media anata; el lloc estava vacant per ascens del seu anterior titular Juan Martin de Gamio a consejero; va deixar Correus i el seu bufet d’advocat per convertir-se en magistrat. El manteísta aconseguia a situar-se en un lloc força important en l’Espanya d’aquell temps; era una excepció per a algú que no havia passat per cap Colegio Mayor ni havia seguit els camins habituals de passar primer per altres llocs de l’administració per fora de Madrid, com el seu col·lega en la fiscalia de lo criminal del Consejo de Castilla Lope de Sierra Cienfuegos, també asturià però amb el contrast que aquest era colegial.
 
Per qüestions de certs fets politics, intrigues i rivalitats Wall va presentar la dimissió (8) a Carlos III el 23 d’agost de 1763 i l'1 de setembre la secretaria d'Estat va passar al genovès Girolamo Grimaldi, o Pablo Jerónimo Grimaldi Pallavicini, marquès de Grimaldi, i la secretaria de Guerra a Squillace que d’aquesta manera ja n’ocupava dues: Hisenda i Guerra.
A mitjans de gener de 1765 mor Muñiz i es substituït ràpidament per Manuel de Roda Arrieta en la secretaria de Gracia y Justicia, el canvi es el d’un colegial que surt per un manteista més al poder; Roda no s’incorpora al càrrec fins a mitjans d’abril doncs ha d’anar a Nàpols per informar a Carlos III de com va el seu antic regne.
 

Tratado de la regalia de amortizacion

  El 26 de juny de 1765 surt un altre llibre de Campomanes amb l’objectiu de demostrar el dret dels sobirans a frenar l’amortització eclesiàstica basant-se en fets històrics, el Tratado de la regalia de amortización. Malgrat aquest caràcter històric, i segurament protegint-se, el va publicar amb l’aval de les censures favorables de 5 teòlegs (9). El va dedicar a Carles III. Campomanes era un regalista radical i una de les seves primeres obligacions es la de defensa dels drets del sobirà, de les “regalies”.
La publicació d’aquest llibre coincideix amb la presentació, seva i del fiscal del Consejo de Hacienda, Francisco Carrasco, de les respectives al·legacions sobre l’obertura d’un expedient en el Consejo de Castilla, demanat per Carrasco el juny de 1764, sobre la conveniència de limitar legalment l’adquisició de terres per l’Església. La minuta de la llei que van presentar proposava la congelació del patrimoni immobiliari de les ordres religioses, de les institucions de beneficència, confraries, germandats, capellanies, seminaris i col·legis eclesiàstics. També prohibia passar, sense llicencia reial, les propietats de terres a "mans mortes"; pensant en les obtingudes, entre altres fonts, de petits propietaris en dificultats a qui les ordres religioses havien fet un préstec que no podien retornar. També s’argumentava l’empobriment general davant de l’augment de les "mans mortes".
Sobretot per part de Lope de Sierra, i com a arguments oposats, s’argumentava sobre l’ofensa a la llibertat eclesiàstica, sobre la justícia i la pietat i sobre l’existència, al costat de les riques, de moltes comunitats pobres sobretot femenines. Es reconeixia nogensmenys, la política expansiva del religiosos i el seu excessiu nombre. També va plantejar, potser buscant els vots a la defensiva d’altra gent, perquè no es qüestionava igualment la vinculació nobiliària i el conjunt de mayorazgos.

La votació en el Consejo no va arribar fins el 18 de juliol de 1766; el projecte va ser derrotat i no acceptat per amplia majoria.

 
Mentrestant es va coent el motin contra Esquilache; aquest serà el 23 de març de 1766, Diumenge de Rams, i del que en parlem una miqueta a la biografia d’Olavide; de forma incorrecta se l’anomena moltes vegades el motí d'Esquilache o de Squillace. El resultat que ens interessa son els canvis que hi haurà després del motí en els diversos ministeris o secretaries, doncs el govern que en resulti i quedi tramitarà la colonització de Sierra Morena i Andalusia: Miguel de Muzquiz substitueix a Squillace en la secretaria d'Hisenda el 27 de març i Juan Gregorio Muniain ocupa la secretaria de Guerra el 3 d’abril; hi ha també un canvi important en el camí d’un altre personatge dels que ens interessen: El Capità General de Valencia, Pedro Pablo Abarca de Bolea, conde de Aranda, va passar a la Capitania General de Castella la Nova i també a la presidència del Consejo de Castilla substituint a Diego de Rojas Contreras, bisbe de Cartagena, que encara no havíem anomenat i sobre el que hi havia sospita de complicitat amb els amotinats. Un detall tècnico-polític d’aquests canvis es que Rojas era gobernador del Consejo i el comte d'Aranda entra com a presidente del Consejo.
 
(1) Real Cédula de 17 de juny de 1747 "nombrando a D. José de Carvajal y Lancaster Superintendente General de Postas y Correos".
(2) Ricardo Wall, a part d’anglòfil, era oposat als grups col·legials i jesuítics i partidari d’envoltar-se de persones també oposades a aquests grups, com Campomanes.
(3) "Ordenanza, que manda el Rey observar a los Administradores, interventores, Oficiales, Carteros; Mozos de los Oficios de Correo Mayor del Reyno, los Visitadores, y Guardas de la Renta, Maestros de Postas, y Postilllones, para el buen desempeño de sus encargos".
Reglamenta la feina de tota aquesta gent que s’ha anomenat tot conservant bona part del anterior reglament d’abril de 1720. Es pot consultar a "Anales de las ordenanzas de correos de España. Tomo I, 1283-1819" de 1879, de Gregorio Cruzada Villaamil, Director general de Correos y Telegrafos (pagines 194 a 206).
(4) Es una sol·licitud d’honors, antiguitat i sou de fiscal de la "Sala de Alcaldes de Casa y Corte, con sueldo para que de esta suerte se pueda destinar únicamente al desempeño de la Asesoria de Correos, y a la formación de sus Ordenanzas,(...), para que sucesivamente pueda recaer en el suplicante el mismo Empleo de Fiscal en propiedad, ú otro de su carrera, por premio de sus tareas..."
(5) Aquí va haver l’únic canvi, el secretari de Guerra anterior era Sebastian Eslaba i va morir el juny de 1759.
(6) A vegades surt també com marquès del Campo de Villar.
(7) Squillace, o de vegades Squilacce, es més conegut com Esquilache. Fernan Nuñez l’anomena Esquilace.
(8) Pels motius de la dimissió de Wall hi han diverses versions, alguna diu que realment tenia ganes de plegar i que davant del rei augmentava falsament les seves dificultats visuals; l’únic que sembla segur es que va conservar l’afecte de Carlos III.
(9) Previ als "Dictamenes de algunos teólogos sobre el asunto de esta obra" Campomanes fa una advertència que comença: "La materia de este Tratado es de suyo grave, y el Autor penso no fiarse en sus luces solamente: por lo mismo se dan al publico las Censuras, que de esta obra han hecho Teólogos graves, que por sus letras y su profesión están libres de toda parcialidad. El nervio de sus reflexiones demuestra con claridad lo fundado de su dictamen."
 

Instruccions pels "comisionados" per l'expulsió dels jesuïtes

 

Pragmàtica per expulsió dels jesuites

 

Contrata de Thurriegel

La imatge de l'esquerra és la de la "Instruccion" tancada i secreta (és a dir, que no es pot obrir ni llegir segons indica la carta oberta que l’acompanya) fins el dia 2 d’abril de 1767. Aquesta "Instrucción" conté l’explicació de les accions que de manera coordinada s’hauran de executar per l’expulsió dels jesuïtes quan ho indiqui la publicació de la "Pragmática Sanción" (imatge central) que es publicarà el mateix dia 2 d’abril de 1767.
Es poden descarregar en els següents links de la web del Ministerio de Cultura, Portada de Legislación Histórica de España:
 http://www.mcu.es/archivos/lhe/servlets/VisorServlet.jsp?cod=003287   per la "Instrucción de lo que deberan executar" i
 http://www.mcu.es/archivos/lhe/servlets/VisorServlet.jsp?cod=003288  per la "Pragmática sanción de Su Magestad".
La imatge de la dreta correspon a la "Real Cédula" on hi consten tots el passos fins a arribar a la "contrata" amb Thürriegel per a la introducció a Sierra Morena dels 6000 colons flamencs i alemanys. Està signada aquest mateix dia 2 d'abril de 1767 i publicada el 4 d'abril de 1767.
Aquesta "Real Cédula", que és potser més del nostre interès, la podeu descarregar en aquest enllaç del Dipòsit Digital de Documents de la UAB.
 
Un altre canvi important de desprès del motí contra Squillace va ser en qui va entrar com a fiscal de lo criminal del Consejo de Castilla; aquest lloc va ser ocupat a finals d'agost de 1766 per Jose Moñino Redondo, un altre manteista i futur conde de Floridablanca. Probablement aquest canvi es fa per proposta del comte d'Aranda atorgant un ascens al colegial Lope de Sierra cap a un lloc on no fes nosa per a les reformes que es volien anar introduint. Quan encara no era fiscal de lo criminal, el 9 de maig de 1766 i a petició de Campomanes, Moñino es enviat a Conca per investigar sobre el motí en aquesta ciutat (el motí contra Squillace no va ser pas només a Madrid); va imposar 1 pena de mort i 16 de presó o desterrament.
El nomenament de Moñino és el 24 d’agost de 1766 i la data que es dona a vegades en que va entrar com a fiscal de 31 d’agost de 1766 potser és la de quan va fer el jurament; malgrat estar ocupada la plaça, Campomanes, conjuntament amb la fiscalia de lo civil, ocupa temporalment la fiscalia de lo criminal des de l'11 d’agost fins al 30 d’octubre de 1766 pel que rep a més a més la meitat de la paga d’aquesta fiscalia, 5500 rals per any, corresponent a aquest període. Probablement Moñino més que de fiscal de lo criminal fes, de moment, altres tasques relacionades amb la pesquisa per esbrinar qui va provocar el motí i que comentarem tot seguit o potser encara no havia tornat de Conca.
Per trobar la causa o causes del motí contra Squillace es crea un Consejo Extraordinario, com una mena de departament afegit al Consejo de Castilla, que inicia una investigació o pesquisa secreta dirigida per Aranda, amb les col·laboracions i activitats d’alguns magistrats o consejeros i amb Campomanes com a fiscal i per tant en la posició més activa.
El dictamen fiscal o conclusió de Campomanes es presenta al Consejo Extraordinario el 31 de desembre de 1766 i en ell es considera responsable del motí a la Companyia de Jesús, els jesuïtes, i es proposa la seva expulsió. El 29 de gener de 1767 tots els consejeros del Extraordinario va votar a favor de la expulsió d’aquella comunidad sospechosa.
El reial decret d’expulsió dels jesuïtes es del 27 de febrer de 1767; per a la seva execució s’envia el 20 de març de 1767 una Instruccion de lo que deberan executar los Comisionados, tancada i secreta i que no pot ser oberta fins el dia 2 d’abril de 1767; la Pragmatica sancion para el extrañamiento de estos Reynos a los Regulares de la Compañia sortirà públicament aquest dia 2 d’abril, just el mateix dia en que també surt la Reial Cèdula amb la contrata de Johann Kaspar von Thurriegel per a portar els colons per a Sierra Morena. Es coneguda la coincidència amb la publicació de la Pragmàtica amb la de la Reial Cèdula aprovant el pliego de Thurriegel para la introduccion de sis mil Colonos Flamencos y Alemanes aparentant que hi hagi la intenció del aprofitament dels bens dels jesuïtes per col·laborar en el finançament del pla de colonització de Sierra Morena i desprès d'Andalusia.
Aquesta investigació o pesquisa secreta que hem comentat va continuar amb la documentació que es va anar trobant en els col·legis i cases de la Companyia que es van ocupar després de l’expulsió.
El motí contra Squillace va deixar una certa empremta en Carles III i en els seus ministres i magistrats; Campomanes, per exemple, va continuar parlant del motí en les seves intervencions fiscals bastant de temps i potser per això, tot mantenint-se en el poder, els golillas il·lustrats van moderar les reformes i van respectar, sobre tot, certs privilegis nobiliaris.
 
En el dictamen fiscal presentat com a conclusió de l'investigació per trobar la causa o causes del motí contra Squillace tampoc no van sortir ben parats els vagos i vagabundos de Madrid vistos com una font de col·laboració fàcil d’aconseguir per a qualsevol motí. Ràpidament, en un projecte protagonitzat per Aranda, es va decidir habilitar la Residencia Reial de San Fernando de Henares com a nou Hospicio de Madrid; aquí hi apareix Pablo Olavide Jáuregui, suggerit per Muzquiz i acceptat per Aranda el maig de 1766 per a dirigir aquest projecte. Olavide inicia aquí la seva activitat política, i justament es també pel maig de 1766 quan apareix per Madrid Johann Kaspar von Thürriegel intentant accedir a la Cort amb el seu projecte inicial de reclutar colons per a les Indies.
Olavide serà una de les persones consultades per estudiar la viabilitat de la oferta de Thurriegel per a Sud Amèrica i posteriorment col·laborarà amb Campomanes en la redacció del text de les Instrucciones pels comissionats de les Caixes de Recepció dels colons i en la de la Instruccion y Fuero de Poblacion per a les Nuevas Poblaciones de Sierra Morena de 5 de juliol de 1767. De fet per la redacció, total o parcial, tant del Fuero de Poblacion com de les Instrucciones pels Comisionados sempre es parla de Campomanes i la gran majoria de vegades també d'Olavide, a qui se li atribueix en general la col·laboració, probable i com a mínim important, en la redacció de tots dos. De forma documentada hi ha una carta de Muzquiz a Campomanes d'10 de juny de 1767 on li diu que Olavide anirà a Madrid per treballar amb ell, amb Campomanes, en la redacció de les Instrucciones desprès de passar per Aranjuez per a besar la mano del rey (1); pel que fa a la col·laboració d'Olavide en la redacció del Fuero és podria argumentar que s'hi trobin articles que incorporin algunes opinions i suggeriments on es podrien veure certes remotes similituds amb els que Olavide va fer en el seu informe sobre la possibilitat d’enviar colons a Sudamèrica, no hi ha però cap document o raonament objectiu que condueixi a aquesta segona possibilitat.

Els nous assentaments son un dels mitjans contemplats per Campomanes per augmentar la producció i la població pagesa, i no només per a ell atès que la recuperació dels despoblats castellans va ser una de les aspiracions dels il·lustrats. Campomanes va impulsar l’acció des de la fiscalia i de forma especial amb l’empresa andalusa d’Olavide, la preferida també per Carles III. Com ja s’ha comentat en altres apartats d’aquesta web més que una colonització es pot interpretar com l’assaig d’una sèrie de comunitats agrícoles creades de nou en nou en unes terres buides (2).


El 4 de juny de 1766 Olavide pren oficialment possessió del càrrec del projecte del Hospicio de San Fernando de Henares i al cap de pocs dies se li confia també el del ja existent Reial Hospital de Madrid o Hospicio de Madrid el director del qual havia dimitit per motius de salut. L’estiu de 1766 es van tancar allà a tots els "no inválidos" que van poder; tant Campomanes com Olavide hi veien, a més de tenir-los controlats, un lloc per a tallers de formació professional, aconseguir ciutadans útils i anar posant en pràctica part de les idees d’indústria popular i de política econòmica de Campomanes.
A més a més Olavide entra, el mes de gener de 1767, com a Sindico Personero o Personero del Común de l’ajuntament de Madrid; càrrec aquest creat igualment per a diverses ciutats arran del motí com a preventiu per tal d’evitar en el futur alguna de les causes; l’objectiu era de representar el poble als ajuntaments (una mena de Síndic de Greuges) i ocupar-se dels preus dels abastiments de la ciutat.
A mitjans de l’any 1767 l’Intendent de Sevilla, Ramón Larumbe Malli, es va jubilar per motius de salut; de fet el van jubilar, doncs havien de posar-hi a Olavide. El 23 de juny de 1767 la Gaceta de Madrid publicava el seu nomenament com a "Intendente" del exercit i dels quatre regnes d'Andalusia (Jaen, Cordova, Sevilla i Granada), "Asistente" de Sevilla (que son els càrrecs que tenia Larumbe) i "Superintendente" de les Nuevas Poblaciones. En un any havia passat de director del Hospicio de San Fernando a "Intendente", a "Asistente" de Sevilla i a "Superintendente" de les Nuevas Poblaciones.

 
El 4 de maig de 1767 Campomanes, que recordem-ho: era fiscal de lo civil del Consejo de Castilla des de juliol de 1762, va ocupar també la fiscalia de la Camara, que va quedar lliure per ascens del seu titular, Francisco Jose de las Infantas, i que es va unificar amb la fiscalia de lo civil del Consejo, l'1 de maig de 1767 i fins 1782. Al ocupar aquestes dues fiscalies va augmentar força la seva influença política i administrativa al tenir accés al Consejo i a la Cámara i amb vot en tots el temes en que no intervingués com a fiscal.
En aquesta segona etapa del govern de Carlos III s’accentua el regalisme, l’actitud enfront els bens de l’església es mes estricta i clara, se sentirà menys l’influencia de la noblesa i de les persones eclesiàstiques, i el govern de l'Estat passarà a mans de juristes i manteistes. L’influencia de Campomanes en tot aquest temps va ser molt alta conjuntament amb Aranda, Moñino (Floridablanca) i Roda entre d’altres; bona part de les lleis promulgades en aquest regnat sobre matèries econòmiques, socials i eclesiàstiques tenen la seva petjada.
Les relacions de Campomanes amb els ministres de Carles III van ser normalment bones i en concret amb Roda amb qui sembla que hi havia una certa amistat; Roda passava força temps fora de Madrid amb el rei pels Sitios Reales i quan a Campomanes, que surt poc de Madrid, li cal alguna cosa de la cort o del rei sol·licita i troba la seva intervenció.
També hi havia certa harmonia en l’equip de fiscals Moñino-Campomanes a qui per acumulació de feina, a instancies d'Aranda per un decret de 9 de juny de 1769, s’hi va afegir un tercer fiscal, Juan Felix Albinar (3). Als pocs dies per una Resolucion de Carles III, de 19 de juny de 1767, va haver un repartiment de funcions per territoris: Campomanes es va quedar amb Castella la Vella, La Corunya i Oviedo; Moñino amb Castella la Nova, Granada, Sevilla i Canaries i Albinar amb els territoris de la corona d'Aragó. Tant Albinar com Moñino reconeixien l’experiència i coneixements de Campomanes i el consultaven, sobretot en les respostes conjuntes; l’harmonia de Campomanes però no era perfecta amb tothom: Aranda es queixava de que Campomanes tenia poca voluntat d’obeir les seves ordres o acords del Consejo Extraordinario (4) i que ficava el nas a tot arreu; aquesta ultima queixa però era reciproca de Campomanes cap al president del Consejo de Castilla.  

Casa o Palacio de Cisneros, calle del Sacramento, Madrid

La darrera casa de Campomanes a Madrid: Casa de Cisneros, a la Calle del Sacramento (6).
© fuentepalmera.org
 
 
 
   
Igual que Olavide i altres personatges Campomanes era dels que obrien casa seva a les persones cultes i il·lustrades. La seva tertúlia també era de les de cert prestigi; malgrat que, pel que es comenta, no sabem de cert si "tertúlia" seria la paraula més adient: En aquestes reunions, que es feien entre les 10 i les 11 de la nit, es tractaven temes en els que Campomanes manifestava els seus amplis coneixements i esplèndida memòria parlant de vegades ell sol durant tota l’hora. El teòleg i bibliotecari danès (nascut però a Konigsberg de l'aleshores Prussia), Daniel Gotthilf Moldenhawer, en un diari de viatge publicat a Spanien omkring 1789 diu que "no hi ha possibilitat en una conversa amb Campomanes de que un pugui dir la seva, com no sigui aprofitant la pausa momentània que segueix a l’acabament de un període". Un altre viatger, Joseph Townsend, en el seu llibre Journey through Spain in the years 1786 and 1787 comenta que a casa de Campomanes "... no s’organitzen sopars i quasi que no es juga a les cartes; però la seva conversa omple el temps i fa qualsevol altre mena de distracció innecessària. La majoria d’assistents son d'Asturies, on ell va néixer" (5).
     
(1) Un fragment de aquesta carta de Muzquiz a Campomanes diu (Archivo General de Simancas, lligall 496, foli 35.):
"Olavide puede venir pasado mañana a besar la mano, hablar conmigo y volverse despues para trabajar con Vm. las instrucciones necesarias que son de tres clases:
- Sobre el modo con que han de ser recibidos en los puertos.
- Sobre el itinerario para que hagan sus marchas con orden y sin fatigarse ni fatigar a los pueblos.
- Sobre el modo con que han de establecerse provisionalmente (...)"
Veient aquests tres temes a tractar entenem que el document resultant d'aquestes trobades van ser "Las Instrucciones, que deben observar los Comisionados de las Caxas de Almeria, Màlaga, y Sanlucar, para la introduccion de los seis mil Colonos Católicos Alemanes y Flamencos, que deben poblar en Sierramorena", no pas "La Instruccion y fuero de poblacion, que se debe observar en las que se formen de nuevo en la Sierramorena con naturales, y estrangeros Católicos".
(2) Algunes de les idees sobre població i economia de Campomanes es poden trobar a "Bosquejo de politica economica española", escrit cap a 1750 per un tal Rodrigo Perianes Campo (no costa gaire de deduir o extreure un altre nom més conegut a partir d’aquest) i que ja anomenem en el apartat de Bibliografia.
(3) "para que con los otros dos fiscales pueda dar curso sin retardación a los muchos expedientes y causas pendientes y que de nuevo sobrevengan"
(4) L’estiu de 1767 Aranda i el Consejo Extraordinario havien decidit de vendre un ramat de bestiar procedent de les temporalidades dels jesuïtes; però atès que Olavide n’havia demanat Campomanes el va fer enviar a les Nuevas Poblaciones.
(5) "Count Campomanes gives no suppers, and cards are seldom seen; but his conversation fills up the time, and renders all other species of amusement needless. The society is chiefly from the Asturias, where he was born." (Journey through Spain in the years 1786 and 1787, Joseph Townsend - 1791)
(6) Normalment es mostra com a façana de la Casa o Palacio de Cisneros de Madrid la que dona a la Plaza de la Villa, quan aquesta és en realitat la part posterior de l’edifici i de construcció molt més moderna. La veritable façana (segle XVI) es la que mostrem a la foto i que dona a la Calle del Sacramento.
 
Aquesta web està permanentment en construcció; moltes coses encara no hi son o estan a mitges. Si hi ha algun comentari agrairia un correu a "albert (arrova) fuentepalmera.org"