Llibres de viatges i novel·les

Hem triat, de moment, dos fragments de dos llibres que tracten uns fets posteriors al de la colonització i que tenen el seu interès. El primer es el contrast físic dels colons amb els seus veïns i, malgrat això, el ràpid oblit i la pèrdua dels seus orígens; n’hi han que ho van recuperar en part quan pels anys seixanta del segle XX van emigrar a Alemanya o a altres llocs d’Europa i van descobrir gent amb el seu mateix cognom. L’altre es el costum erroni d’anomenar "alemany" a qualsevol colon, sigui de on sigui, i també el fet de la posterior anada de valencians i catalans a les Nuevas Poblaciones.

En aquests dos llibres hi han uns fragments on es comenten, de forma anecdòtica, aquestes situacions.

The Bible in Spain

Fragment en català de l’original en anglès de George Henry Borrow on narra dos fets que troba l’autor al viatjar per la zona de les "Nuevas Poblaciones". Un es la clara diferència d’aspecte dels colons o dels seus descendents amb els nadius de la zona, i l’altre es la pèrdua, en aquell moment (1843) del idioma dels seus avis.

Posteriorment arribaria per a molts el desconeixement del seu propi origen i la sorpresa, al emigrar a altres llocs d'Europa, de trobar-se amb gent amb el seu mateix cognom

“Vem fer nit a Carmona (...) Els pobles i viles des d’aquí fins a Sierra Morena, que separa Andalusia de La Manxa son pocs i molt separats (...) Cap al migdia vem arribar a un lloc anomenat Moncloa (1), on hi havien una “venta” i un edifici d’aparença ruïnosa que era com una mena de castell: una solitària palmera sobresortia per damunt de la paret del voltant. (...) Vaig mirar a aquestes dues persones amb atenció ( l’hostaler i l’hostalera ); tots dos eren joves; l’home aparentava uns 25 anys. Era un pagerol baixet i cepat, evidentment molt forçut; els seus trets eren bastant agradables, però amb una expressió fosca, i la seva mirada un pel malcarada. La seva dona si assemblava una mica però se la veia mes oberta i temperada. El que si que em va xocar més d’aquesta gent eren el color dels seus cabells i la seva complexió. Aquesta era de pell clara i ufanosa, i els cabells eren d’un brillant castany rogenc, tot en gran contrast amb el cabell negre i les cares morenes que en general distingia als nadius d’aquesta província.

“Sou andalusa?” L’hi vaig dir a l’hostalera. “Anava a dir que éreu alemanya.”
Hostalera.- No aneu del tot equivocat. Soc espanyola, he nascut aquí, però també es cert que tinc sang alemanya doncs els meus avis van venir d’Alemanya, com els del meu senyor marit.
Jo.- I que va portar aquí als vostres avis?
Hostalera.- Mai heu sentit a parlar de les Colònies Alemanyes? N’hi ha moltes pels voltants. Abans aquesta terra era un quasi bé un desert, i era molt perillós pels viatgers passar per aquest desolat, degut als lladres. Així que fa bastant temps, com cent anys segons m’han dit, un poderós senyor va enviar missatgers a Alemanya per explicar a la gent que per aquí hi havia una excel·lent terra sense cultivar per falta de mans i que prometia a cada treballador que vingués a conrear-la una casa i una parella de bous, amb menjar i provisions per un any. I com a conseqüència d’aquesta invitació moltes famílies pobres van deixar la terra alemanya, van venir cap aquí i es van instal·lar en pobles i viles que havien preparat per a ells, aquests llocs son les anomenades Colònies Alemanyes, i aquest nom encara es diu. (...)
Jo.- I els colons encara parleu com els vostres avis?
Hostalera.- Parlem espanyol, o andalús més aviat. Ben bé uns pocs, entre la gent gran, encara conserven unes poques paraules d’alemany que han après dels seus pares que havien nascut a l’altre país; però la ultima persona de entre els colons que podia entendre una conversa en alemany era la tieta de la meva mare, que va venir quan era una noia. Quan jo era una nena la recordo conversant amb un cavaller foraster, del país de ella, en un idioma que vaig saber que era alemany, i ells s’entenien l’un a l’altre, encara que la vella senyora confessava que havia perdut moltes paraules: ja va morir fa uns quants anys.(...)
Jo.- Els alemanys sou la gent mes honesta del mon; essent els seus descendents segur que no teniu cap lladre entre vosaltres.

L’hostalera se’m va quedar mirant per un moment, desprès va mirar al seu marit i va somriure: l’altre, que fins ara havia estat fumant sense dir res, tot i que amb un peculiar semblant de descontent, va llençar la burilla a les brases, es va aixecar de cop, va murmurar “disparate!” i “conversación!” i se’n va anar.”

(1) En aquesta primera edició escriu "Muncloa" en l’original, en una segona edició del mateix any escriu "Moncloa"

Florecimiento y desaparición de una colonia alemana de campesinos, a fines del siglo XVIII".

Traducció al castellà, de l’original en alemany, del llibre d’història novel·lada de Rudolf A. Kaltofen "Sierra Morena: Das Schicksal der Auswanderer aus oberdeutschen Landen nach Spanien im 18. Jahrhundert", (1941).

Explica en un capítol, com a anècdota, un altre situació de l’època on posteriorment als dits "alemanys i flamencs" van arribar catalans i valencians a les "Nuevas Poblaciones".

No he trobat el text original en alemany d’aquest llibre, la traducció al castellà es, de vegades, molt literal i a més en castellà de 1944. Es però un llibre interessant per les dades històriques que inclou.

"Tambien a la izquierda de la casa de Teresa, allí donde a la muerte de Pepp se acababa el mundo tras los matorrales, cactos y trepadoras, ahora habia quedado la vista libre y se ofrecia un hermoso panorama. Allí, en el sitio mas próximo a la casa de Teresa, habia una familia española, pero que no tenia trazas de tal, y que aun con Antonio y los demás españoles dificilmente podia entenderse.

Antonio indicó a Teresa que eran catalanes. Más no sabia Teresa de ellos, pero estaba contenta con aquella vecindad: los catalanes eran muy trabajadores, ordenados y atentos. Mas allá, segun contaba Antonio, habia tambien más “alemanes”. Pero esto no queria decir nada, porque Teresa había comprobado con demasiada frecuencia que él, lo mismo que los demás españoles de la aldea, a todos los extranjeros, indiferentemente, fueran flamencos, franceses, suizos o italianos, los llamaban alemanes, sobretodo cuando se trataba de conflictos entre españoles y colonos extranjeros, lo cual ocurria ultimamente con mayor frecuencia. Felizmente, hasta la fecha Teresa habia salido bien librada de estas rencillas."