|
www.fuentepalmera.org |
|
|
| La
colonització de Sierra Morena i Andalusia de 1767-1768 i |
|
el Fuero de
las Nuevas Poblaciones |
|
|
Pablo
Antonio José Olavide Jáuregui
|
|
|
|
Va ser el responsable com a
Superintendente de coordinar l’arribada i distribució dels colons
alemanys i flamencs cap als seus destins i de la construcció i seguiment
de les feligresies i aldees de Sierra Morena i Andalusia. Es,
probablement i conjuntament amb
Pedro Rodriguez Campomanes, redactor de bona part del
Fuero de las Nuevas Poblaciones i d’opinió contraria a la primera
intenció de fer anar els colons cap a Amèrica.
La seva biografia té, des de ben aviat,
diversos etapes de dubtós entendre pel que fa a qüestions econòmiques o
comercials; un altre faceta d'Olavide es la seva afició als llibres com
a lector i com a escriptor, al teatre, a la musica i les traduccions o
adaptacions que va fer de textos d’alguns autors francesos com Racine,
Voltaire, Sedaine i altres. Va arribar a posseir una important
biblioteca que el va convertir en objectiu de la Inquisició i de on també
sortirien tots el seus projectes educatius, econòmics i de reforma
agrària (que plantegen l’altre qüestió de si eren correctes o si van ser
ben aplicats). Hi han algunes memòries o biografies de certs personatges
francesos (de Dufort de Cheverny o de Madame Du Barry per exemple) on se
l’anomena com a Olavidès o Olavidez. Pel que fa a la seva personalitat,
al seu pensament i a la seva educació i formació podem trobar diversos
estudis i opinions que es podrien resumir en els títols de dos llibres:
"Pablo de Olavide ou l'afrancesado" de Marcelin Defourneaux o
"Pablo de Olavide el ilustrado" de Luis Perdices Blas.
(hi han mes títols de llibres per consultar a Bibliografia)
|
|
|
|
|
|
|
|
Casa de Olavide "...
en la calle de Ayacucho, en su segunda cuadra o manzana, en el antiguo
numero 22 de la cuadra llamada de Nuñez...", avui això es el carrer
Miró Quesada cantonada Carabaya; la casa fa molts anys que es va
enderrocar. |
|
Plànol de Lima dibuixat
pel pare mercenari Pedro Nolasco Mere en 1685, (compte!, està capgirat, el nord
apunta avall). Si cliques aquí
veuràs la
cantonada Carabaya - Miró Quesada en un plànol de Lima actual. |
|
|
|
Va néixer a Lima (Perú)
el 25 de gener de 1725 i va tenir dues germanes, Micaela i Josefa; fill de Martin Jose Olavide
Albizu, de Lakar
(entitat del municipi de Deierri, en la merindad d'Estella, Navarra) i de
Mariana Teresa Jáuregui Aguirre, de Lima. La família Jáuregui tenia una posició preponderant a Perú i els
Olavide tenien també un rang prou honorable com a hidalgos i
sembla que eren protegits pels Jáuregui. Martin Olavide va arribar a contador
mayor del Tribunal de Cuentas de Lima.
Pablo Olavide va estudiar en els col·legis
de San Felipe i Real de San Martin, dirigit pels jesuïtes, on no hi anava
pas tothom, i on estudià Dret i Teologia; el 1742 ja s’havia graduat a la
universitat de San Marcos, de Lima, com a doctor en Teologia primer i com
a doctor en Dret canònic i doctor en Dret civil després. Va fer classes
a la dita universitat fins el 1745 quan Felip V el va nombrar oidor de
la Real Audiencia i auditor de guerra (1) del Virregnat del Perú.
Es tradició dir que aquests càrrecs li van ser atorgats com a
compensació pels no obtinguts en unes oposicions, amanyades en contra
seva, per una càtedra de Teologia a la universitat; encara que sembla mes
probable que fos per una sol·licitud feta en reconeixement pels seus mèrits,
pel virrei, l'Audiència i l’ajuntament (cabildo) de Lima, al Rei
(o mes ben dit al Consejo de Castilla) recolzada a mes per un
important donatiu en pesos proporcionat pel seu pare i obtingut com a
préstec d’un amic madrileny.
Felip V mor el 9 de juliol de 1746
i per la distancia se n’assabenten al Perú poc abans del 28 d’octubre de 1746
quan es produeix un terratrèmol a Lima (considerat el segon mes violent en
l’historia del Perú, acompanyat d’un greu sisme submarí al port del
Callao) i es
aquest el punt d’inici de diversos camins (nomes un es el bo) que porten
Olavide a Madrid. La primera de les versions diu que es nomenat pel virrei com un dels
encarregats de la reconstrucció de la ciutat i de l’administració dels valors
recuperats de les runes de les cases i dels quals en quedaria una part
no reclamada, s’entén que per mort del propietari, i de la que seria
acusat de malversador, per la desviació en la utilització d’una part dels fons
recollits en la construcció d’un teatre, essent el destí inicial de la
totalitat d’aquests fons per la construcció d’una església. Arran d’això
i de certes facetes del seu comportament, conversacions i idees, sembla
que massa progressistes pel moment, Olavide es cridat pel Marques de la
Ensenada per anar a Madrid a respondre d’aquestes acusacions.
Un altre versió mes creïble
i documentada del perquè se’n va a Madrid també comença amb el terratrèmol del 1746
i on moren els seus pares; ara però trobem un Olavide que actua sense
rubor anant a "comedias y paseos" y que no dona ni de bon
tros l'imatge que s’espera de ell com a oidor i togat. Hi ha per part
seva una ocultació d’herència per no pagar el deutes que havia contret
son pare, qui portava operacions comercials de certa envergadura. En aquest
cas els creditors s’havien d’enfrontar amb l’autoritat i el respecte cap a
un oidor i s’exposaven per tant a certes males conseqüències. El
fiador d’en Martin Olavide era el seu cunyat Domingo Jáuregui, i es a ell
a qui Pablo Olavide remet els creditors. Domingo demana informació dels
fons i crèdits pertanyents a Pablo i es destapen altres afers. A partir d'aquí
hi han un seguit d’intervencions, proteccions entre col·legues de l'Audiencia,
amenaces i falsificacions que acaben amb el desterrament dels
culpables a una certa distancia de Lima i de la suspensió de les seves
funcions tot esperant la sentencia definitiva. S’actua o es comunica això
als interessats excepte a Pablo Olavide a qui no se li pot comunicar i sobre qui no es pot actuar doncs ja
s’havia embarcat cap a la metròpoli
(setembre de 1750) passant per Panamà fent us d’un permís que semblava
concedit pel rei (ara el rei era Ferran VI, l'anterior, Felip V havia mort
el 9 de juliol de 1746).
En aquest viatge hi empra
gairebé dos anys; arriba a Cadis a finals de juny de 1752 i encara s’hi
queda quatre mesos fins que no comença l’anada cap a Madrid on l'esperava
el Consejo de Indias que mentrestant anava fent la seva feina sobre
l’afer.
(1) Oidor: Ministro
togado que en cualquiera de las audiencias del reino oye y sentencia las
causas y pleitos. Auditor de guerra: Juez militar de primera instancia. (Diccionario
de la lengua castellana - M. Nuñez Taboada 1825).
|
|
|
Les imatges anteriors i part de la informació
son de http://picasaweb.google.com/roxiomilagros.
Podeu visitar també http://limavirreynal.blogspot.com |
|
|
Al cap de quatre mesos va anar
a Madrid on queda arrestat a casa seva i amb els seus bens embargats. A
totes les acusacions de Lima s’hi afegia que havia fet escala a Curaçao
(escala no autoritzada per ser possessió estrangera) on hauria fet
activitats comercials il·lícites. El 19 de desembre de 1754 va ser
tancat a la Carcel de Corte i els seus bens embargats, inclosos els
que posseïa a Cadis, van passar a ser confiscats. |
|
Per una banda es demanava una sentencia exemplar i per un altre es
demanava una sentencia tal que no transcendissin a l’opinió publica els
excessos que eren comuns en l’administració de Indies, un “perpetuo
silencio”. |
|
Recordem que el procés no afectava nomes a Olavide sinó que també hi
havien implicades altres persones: el Marques de Casa Calderon, l’escrivà
Felipe Jaraba, el seu amanuense Manuel de Guzman i el testimoni Juan
Joseph Vega. |
|
Amb Olavide en llibertat per motius de salut, la decisió reial va sortir
el 16 de maig de 1757, dos mesos desprès de l’ultima deliberació del Consejo
de Indias, entre d’altres decisions impedia a Olavide tornar a Lima
com a oidor fins al cap de 10 anys i només amb autorització
expressa del rei. |
|
|
|
|
|
|
|
|
Gravat
de la Reial Carcel de Corte ("Plano de la Villa y Corte de Madrid",
José Doblado, 1800). Avui es l’edifici del Ministeri d'Assumptes
Exteriors. |
|
L'imatge de la dreta es Pablo Olavide en una il·lustració
apareguda en el numero 10 de la revista "La Ilustracion española y americana"
del 15 març de 1875 i que te com a origen el retrat de l’esquerra donat
pel seu aleshores propietari, Bartolome Soriano Arellano, l’any 1907 a
l’ajuntament
de La Carolina. |
|
|
L'imatge del retrat d'Olavide es treta d'un article de
Manuel Capel. Desconec si actualment el quadre es encara al despatx
d'alcaldia de l'ajuntament de La
Carolina.
|
|
|
|
|
|
En aquest moment la situació per Olavide no era pas tant dolenta;
dos anys abans,a començaments de 1755, ja era fora de presó per motius de salut i vivia vigilat a
Leganes. I potser va ser aquí, o potser abans doncs havia tingut tractes comercials amb el seu difunt marit, Fermin de
Vicuña, on va conèixer a Isabel de los Rios, que era des de juliol de 1754 una rica vídua sense fills de segurament mes de 50 anys amb qui es va casar i de qui va quedar com a hereu fins i tot abans del casament. Olavide tenia ara 30 anys. |
|
Segurament aquesta fortuna no va servir per atenuar la sentencia però si que
li va proporcionar els mitjans, abans de la dita sentencia, per entrar a la
Orden de Santiago
fent us de que, el 1743, Felip V li havia concedit la possibilitat de entrar a una de les 3 ordres militars del regne
en atenció als serveis del seu pare Martin Olavide. Aquesta decisió va ser ratificada el març de 1756 i el rei, Fernando VI, va decidir que Olavide fos admès desprès de passar i superar totes les investigacions sobre la seva ascendència personal (origen noble i naixement legítim) i moralitat.
Aquestes eren unes formalitats molt costoses pel candidat. |
|
|
Així que aconsegueix ser membre de la Orden de
Santiago, i amb els diners que venen de la seva dona, ja pot tornar a activitats comercials i a pujar posicions socials. Una persona amb qui te tractes es Miguel
Jijon, que havia entrat amb ell a la Orden i a qui sembla que ja coneixia, i que durant un munt d’anys serà el seu confident.
Un cop hi ha sentencia i pot viatjar comença una activitat que durarà fins
el 1765: sortir a l’estranger. De 1757 a 1765, uns 8 anys dels que amb
intervals un total de 6 està viatjant, sigui per fer comerç, sigui per adquirir
llibres i nous coneixements intel·lectuals o tècnics o per relacionar-se amb personatges a l’estil de Voltaire.
Sembla que Isabel de los Rios no l’acompanya a cap sortida i qui si que ho
fa en alguna ocasió es la seva cosina Gracia de Olavide (Estefania
Engracia de Olavide) que en algun text surt erròniament com a germanastra
seva. |
|
|
La primera sortida començarà a Banhèras (1) per prendre aigües doncs la seva salut no era massa bona i estava bastant
gras; allà es fa dir Conde de Pilos. Desprès va a Marsella on es fa passar per marques de Olavide i nebot del Virrei del Perú.
Fa un segon viatge a França i posteriorment un tercer cap a Nàpols, Florència, Roma,
Loreto, Venècia, Padua i Milà. Tot continuant cap a Paris contacta amb Voltaire a la seva residencia de
Les Délices a Ginebra; a Paris continua recollint gran quantitat de llibres, alguns d’ells
prohibits, i assistint i organitzant tertúlies amb artistes i savis. Malgrat que bona part de la formació sigui a França el sobrenom de “afrancesado” que li posa Defourneaux no es massa exacte i li escaigui millor el de “ilustrado” que li atorga Perdices
Blas. |
|
|
|
Mort sense fills Fernando VI l’agost de 1759 a hores
d’ara el rei
es el seu germanastre Carles III; vingut de Nàpols i arribat a Barcelona
el mes d’octubre comença el seu regnat a finals de 1759. Mentrestant Olavide entre les seves anades i vingudes de Paris, i un cop acabada aquesta primera tanda de viatges, a Madrid continua organitzant tertúlies a casa seva i introdueix altres activitats com el teatre d’aficionats. També tradueix algunes obres de destacats autors francesos. En aquestes activitats hi tenia també part
activa i destacada la seva cosina Gracia
de Olavide, que també feia traduccions; la presencia d’una dona a les tertúlies no era un fet
habitual i hi donava un aire de progrés i refinat. Un fiscal del Consejo de Castilla, Pedro Rodriguez Campomanes,
n’era un assidu; i a l'inversa també, Olavide era un assidu de les tertúlies de Campomanes
amb qui té unes idees econòmiques i filosòfiques similars i possiblement
és d’aquesta manera com, a traves seu, Olavide contacta amb el aleshores Governador de Valencia Pedro Pablo Abarca de Bolea
(Conde de Aranda). |
|
|
|
(1) Pot ser a Banhèras de Luishon o a Banhèras de Bigòrra (en occità, en francès
son Bagnères-de-Luchon o Bagnères-de-Bigorre). Charles Vatel a "Histoire
de madame du Barry" diu que "Le comte de Cheverny avait fait la
connaisance du comte Pilos, des l'année 1756, aux eaux de
Bagnères-de-Bigorre". |
|
|
|
|
 |
|
La "Casa de las 7 chimeneas" en una
imatge de 1940; residencia del marques de Squillace a Madrid i carregada de
llegendes urbanes. Avui es la seu del Ministerio de Cultura.
|
"El
motin de Esquilache" (1864), de Josep Martí i Monsó, Museo del Prado.
Es veu com fan canviar a la força el barret xamberg i escurçar la
llargada de la capa per dificultar el poder amagar la cara o "embozarse"
|
|
|
|
|
|
|
|
Com a conseqüències del motí es van
complir, només momentàniament, les peticions del poble: disminució de
preus dels queviures, retirada de la Guardia Valona, etc. Per suggeriment
del secretari d'Hisenda Muzquiz a Aranda, Olavide va ser nomenat,
el mes de maig de 1766, director del
Hospicio de mendigos y vagabundos creat al poble de San Fernando
de Henares, prop de Madrid, conegut com
Hospicio de San Fernando i muntat com a conseqüència del motí
per prevenir i tenir reclosa i controlada la abundància de
vagos y vagabundos que, per decisió d'Aranda i segons
investigacions del Consejo de Castilla,
havien fomentat i donat suport al aixecament i eren considerats
potencialment perillosos; el tenir els vagos y vagabundos recollits
inclou a més l’idea il·lustrada de donar-los feina i convertirlos en
hombres utiles. El 4 de juny pren possessió del càrrec i pocs dies
després Olavide es nomenat també
director del ja existent des de 1673 Real Hospicio de Madrid, conegut també com de San
Fernando, atès que l'anterior director havia plegat per motius de salut;
sembla però que hi ha un interès en fer funcionar el nou equip i engegar
les reformes il·lustrades. |
|
|
|
El mes de desembre de
1766 Olavide va quedar segon, per una
una diferencia de 4
vots (76 i 72) amb el duque de Frias,
en una votació per
triar el
Sindico Personero o Personero del Comun de l’ajuntament
de Madrid; el duc
de Frias
no va acceptar el càrrec al·legant nombroses ocupacions i feina com
advocat en diversos plets i Aranda va decidir per Olavide; va ser cridat
per jurar el càrrec el 3 de gener de 1767 i investit el 5 de gener
malgrat haver també al·legat que la direcció dels Hospicios li
absorbien molt de temps. Carles III li va transmetre a traves d'Aranda
que havia d'acceptar el nou càrrec doncs no dubtava de la seva capacitat
i talent. |
|
Així el mes de gener de 1767 entra com a
Sindico Personero o Personero del Comun; càrrec aquest creat igualment
per a diverses ciutats arran del motí com a preventiu
per tal d’evitar en el futur alguna de les causes; l’objectiu era de
representar el poble als ajuntaments (una mena de Síndic de Greuges) i
ocupar-se dels preus dels abastiments de la ciutat. |
|
|
|
Conseqüència important del motí, va ser l’expulsió dels jesuïtes
(fet aquest important per l’estudi de la colonització i Nuevas
Poblaciones de Sierra Morena i d'Andalusia) per ser considerats,
segons l'investigació posterior i oficialment, instigadors importants de
l’aixecament; aquesta expulsió anava bé als plans reformadors de
Campomanes entre d’altres personatges. |
|
Tant el motí contra Squilacce com
l’expulsió del jesuïtes son dos fets amb molts articles i literatura
especialment dedicada. El motí contra Squillace no va ser un fet puntual de Madrid i de només un dia, sinó que també va sorgir i continuar a altres ciutats i amb una durada mes llarga; sembla un fet preparat
o desitjat per certes capes socials per aconseguir la destitució de Squillace i fer sortir els estrangers i les seves intencions del govern
per la seva interferència a altres objectius i que probablement un fet puntual, una trobada entre uns
"embozados" i uns soldats el fa esclatar. A Madrid sonava "Esquilache", però a altres ciutats sonava el nom de l’autoritat local i per a alguns autors li faltà poc per convertir-se en revolució.
Squillace surt de Madrid el 26 de març cap a Cartagena per tornar cap a
Nàpols, al cap de sis anys se’l va nomenar ambaixador a Venècia; Carles III va marxar primer a Aranjuez i desprès a San Ildefonso i no va tornar
la Cort a Madrid fins el mes de novembre de 1766, vuit mesos desprès del motí. |
|
Ara convindria anar mig any enrere, doncs
en maig de 1766 arriba a Madrid
Johann Kaspar von Thürriegel amb el seu
pla de repoblació; un cop aconsegueix fer-se escoltar i atès que el
projecte de repoblació tenia com un dels objectius Sudamèrica (les
Indies) el 18 d’octubre de1766 Olavide n’és consultat, com a peruà i coneixedor del territori i
com a persona influent del moment. Triga a donar la
seva opinió pel mateix motiu que durant un temps ha deixat d’ocupar-se del Hospicio
de San Fernando i ha deixat d’enviar informes al secretari o ministre
d'Hisenda Muzquiz sobre els seus progressos: Olavide, i vuit més, s’han
enverinat greument al menjar uns bolets, probablement va ser a finals
d’octubre i no reprèn les feines fins el mes de gener (2). Carles III desitja
que la seva salut millori i que pugui continuar amb la seva tasca de
convertir en persones útils a la societat a aquelles que por sus
vicios y su mendicidad eran para ella tan peligrosos. Pel que fa al
pla de repoblació de Thurriegel l’opinió d'Olavide es favorable pel que
fa augmentar la població, o millor, per poblar llocs desèrtics que son
importants per a la navegació com les Malvines, el Cap de Hornos o Tierra
del Fuego. No es favorable, però, pel que fa a enviar només colons
estrangers; recomana enviar dos terços d’espanyols que podrien sortir
dels Hospicios de Madrid i de San Fernando. També aprofita per a
suggerir mitjans per abaratir el preu dels esclaus per considerar que son
força útils per a l’agricultura en llocs on ja esta instal·lada una població,
funció aquesta que no complirien els alemanys i flamencs on, pel fet de
ser blancs, aviat farien altres feines oblidant les del camp. En cap
moment del seu informe anomena enviar-los a Andalusia o a Sierra Morena.
|
|
|
|
Aquest pla de repoblació passa per altres
consultes i finalment s’envia, el 13 de novembre de 1766, al Consejo de
Castilla on es decideix d’enviar-los a Sierra Morena i Andalusia.
Continuen les negociacions entre el govern de Carles III i Thurriegel i
mentrestant cal trobar qui s’encarregui del projecte, considerat des del
seu començament com una gran empresa del regnat. El Consejo de
Castilla en opinió dels seus fiscals Moñino i Campomanes
va considerar amb el vist i plau de Muzquiz i d'Aranda que la persona ideal era Olavide. |
|
A mitjans de l’any
1767 l’Intendent de Sevilla, Ramon Larumbe Malli es va jubilar per motius de salut,
de fet el van jubilar doncs havien de posar-hi a Olavide que n’és
designat en juny de 1767;
el 22 de juny de 1767 la Gaceta
de Madrid publicava el seu nomenament com a Intendente (3) del
exercit dels quatre regnes d'Andalusia (Jaen, Cordova, Sevilla i Granada), Asistente de Sevilla i Superintendente
de les Nuevas Poblaciones.
En un any havia
passat de director del Hospicio de San Fernando a Intendente
de Sevilla i Superintendente de les Nuevas Poblaciones. |
|
Tant Olavide com Campomanes ja feia
almenys algunes setmanes que treballaven en el text de les Instrucciones
pels comissionats de les Caixes de Recepció i en el de la Instruccion y
Fuero de Poblacion per a les Nuevas Poblaciones. De fet per la redacció,
total o parcial, tant del Fuero de Poblacion com de les Instrucciones pels Comisionados
sempre es parla de Campomanes i la gran majoria de vegades també
d'Olavide, a qui se li atribueix en general la col·laboració, probable i
com a mínim important, en la redacció de tots dos. De forma documentada hi ha una carta de Muzquiz a
Campomanes d'1 de juny de 1767 on li diu que Olavide anirà a Madrid per
treballar amb ell en la redacció de les Instrucciones desprès de
passar per Aranjuez per a besar la mano del rey, i pel que fa a la
seva col·laboració en la redacció del
Fuero trobem en ell articles que incorporen força opinions i suggeriments com els que Olavide va fer en el seu informe de quan s’estudiava la possibilitat
d’enviar colons a Sudamèrica. |
|
Així el 5 de juliol de 1767
ja es publiquen les Reales Cedulas amb aquests textos coincidint, com
s’ha dit manta vegades, amb l’expulsió del jesuïtes els bens del quals
passarien a ser part important del finançament del projecte per
colonitzar Sierra Morena. |
|
|
|
(1) Golillas: La "golilla" es el coll característic del vestit dels magistrats i homes de lleis de
l’època. I per extensió els "golillas" son,
de forma quasi despectiva, els fiscals dels diferents "Consejos" i els magistrats de diferents tribunals
que havien estudiat pertanyent al grup de "manteistas" que era un dels
dos grups socials del mon universitari enfront de l’altre grup dels "colegiales". Campomanes
(almenys ideològicament) i Floridablanca, per exemple, son "golillas". |
|
(2) Olavide li comunica a Muzquiz el 30 d'octubre de 1766: "... nos dieron un plato de zetas que devia tener algun hongo, que a todos nos envenenó; treze eramos de mesa, nueve comimos de ellas y hemos estado todos mui malos. Uno murió y otro todavia sigue en riesgo ...". |
|
(3) "Intendente" era el funcionari administratiu que presidia una intendència (també denominada província i introduïda a
l’estat espanyol per Felip V, a imitació de la intendència francesa). Llur funció era
l’administració de tots els afers econòmics de
l’exèrcit, però posteriorment els foren donades atribucions de tipus fiscal, de foment econòmic (policia, en el lèxic de
l’època) i de justícia. L'intendent era el nexe entre l’exèrcit aquarterat a la província i els imposts que hom recollia per a pagar-lo i per a
d’altres necessitats de la monarquia (cadastre, equivalent, talla). Atès que la nova província o intendència de Nuevas Poblaciones tenia territori de varies províncies (va arribar a territoris de les intendències de Jaen, Nuevas Poblaciones de Sierra Morena i de Cordova i Sevilla, Nuevas Poblaciones d'Andalusia) calia el títol de "Superintendente", amb autoritat sobre varies intendències i amb facultat de subdelegar. "Asistente" era el títol que a Sevilla tenia el funcionari que a altres llocs
s’anomenava "corregidor", aquest era el magistrat que en el seu territori exercia la jurisdicció reial. |
|
|
Muzquiz en una carta de 4 d’agost
de 1767 li diu a Olavide que: El rey esta persuadido que el
establecimiento de los colonos se ha de llevar a debida ejecucion en uno
o dos años...; el 28 d’agost Muzquiz li escriu que, segons diu
Thurriegel des de Lió, 1200 colons arribaran pel mes de setembre. |
|
Ja es veu que calia anar de
pressa a començar el projecte i que calia assegurar abric i alimentació
per a tota aquesta gent per que passessin el pròxim hivern en una regió
on no hi havia quasi bé res a part de bardisses. El no haver fet una
tasca prèvia, es a dir abans que arribessin els colons, es l’error d’origen que s’aniria arrossegant i afegint a
altres entrebancs i improvisacions en tot el procés de colonització. |
|
|
|
A començaments d’agost de 1767 Olavide pren
possessió del seu càrrec d’Intendent a Sevilla i el dia 20 arriba a
Sierra Morena per començar a fer les primeres mesures topogràfiques per
a les primeres poblacions: Santa Elena, Guarroman i, ocupant un convent
de carmelites descalços en La Peñuela, que posteriorment seria la capital
de les Nuevas Poblaciones de Sierra Morena amb el nom de La Carolina. |
|
|
|
No només arribaren els més de
6000 colons portats per Thurriegel, els mateixos transportistes dels colons
reclutats per Thurriegel, els germans Thibal de Montpeller, també en van fer arribar
pel seu compte. Altres assentadors van fer ofertes
similars; com la de Joseph Yauch que va portar colons de Suàbia (el seu
projecte era de portar 100 famílies i van ser mes de 400 colons). |
|
Pel que fa a Thurriegel els primers colons que van arribar eren en general
de l'Imperi i de zones properes al baix Rin i provenien d’un campament
a Saint-Jean-d'Angély on, atès un desastrós projecte francès per colonitzar la zona de Kourou a la
Guaiana, feia temps (fins a quatre anys en algun cas!) que estaven aturats
tot esperant per anar-hi. A aquests primers colons no els hi va caldre propaganda; va ser
el ministre francès de Guerra i Marina, Duc de Choiseul, que hi va veure
una via de sortida per desfer-se’n d’ells. |
|
Malgrat solucionar part del problema que
tenien els francesos amb la munió de gent aturada a
Saint-Jean-d'Angély,
posteriorment
tota la circulació de gent va portar problemes
diplomàtics amb França i també amb els cantons suissos i amb la cort de
Viena de Maria Teresa I d'Àustria que no veien amb bon ull la sortida dels seus
pobladors. |
|
|
|
Pel maig de 1768 es va decidir que també havien d’arribar a
Màlaga o a Almeria, i amb el mateix Fuero que els reclutats
per Thurriegel,
uns quants
colons grecs que fugint de
l'invasió Otomana del Peloponesi
portaven un segle establerts a Còrsega i que ara arran de la situació de guerra entre Còrsega i
els ocupants, República de Gènova, volien sortir d'Ajaccio; el seu destí era Nueva Atenas, l’actual San
Sebastian de los Ballesteros. Al cedir Gènova a domini francès l’illa de
Còrsega aquests van aturar el projecte i San Sebastian de los Ballesteros es va
fundar amb altres colons. |
|
|
